Cap morter, cap ciment: només pedra, gravetat i enginy. Una tècnica mil·lenària que ha desafiat el temps i continua captivant per la seva simplicitat i intel·ligència constructiva.
La construcció de paret seca és una de les tècniques arquitectòniques més antigues que es coneixen. Present en nombroses cultures d’arreu del món, és un sistema que es caracteritza per l’absència d’aglomerants humits com el ciment o la calç. Aquesta lògica constructiva es fonamenta en el muntatge de materials en sec, per mitjà de l’encaix, l’assemblatge o la fixació mecànica; com també ho poden ser altres tipus de construcció en pedra, o la construcció amb fusta, acer o panells industrialitzats.
La construcció en sec permet una execució més ràpida, neta, reversible i sovint més sostenible, amb una optimització dels recursos i una reducció dels residus.
La construcció de PARET SECA, que requereix un gran coneixement de la matèria primera i una destresa manual considerable, ha donat lloc a paisatges icònics, especialment en zones rurals i muntanyoses.
Al llarg dels segles
Les primeres evidències d’aquesta tècnica es remunten a la prehistòria, amb estructures com les muralles ciclòpies de l’antiga Grècia o les cabanes de pedra seca que es troben a diferents indrets d’Europa. Al llarg de l’edat mitjana i moderna, la paret seca es va consolidar com una solució essencial per a la construcció de marges agrícoles, parets de separació de finques i construccions ramaderes.
Amb l’arribada dels materials industrialitzats i la mecanització de la construcció, la tècnica va perdre rellevància durant el segle XX. No obstant això, en les darreres dècades s’ha produït una revalorització de la paret seca, tant per la seva sostenibilitat com pel seu valor patrimonial i paisatgístic.
Un present de reconeixement i recuperació
L’any 2018, la UNESCO va incloure aquesta tècnica en la seva Llista Representativa del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat, reconeixent-ne la importància històrica i la necessitat de preservar-la. Això ha impulsat projectes de restauració, cursos de formació i iniciatives per recuperar aquest tipus de construcció en diferents parts del món.
Font de Sa Cometa – Galatzó (Mallorca)
Marjades de Valldemossa (Mallorca)
Dolmen a Carnac (França)
Muralla Ciclopeda – Tirinto (Grècia)
A banda del seu interès patrimonial, la paret seca ha demostrat ser una solució ecològica i eficient en la gestió del territori. La seva capacitat per drenar l’aigua de pluja i evitar l’erosió del sòl la fa especialment útil en zones agrícoles i de muntanya. A més, requereix pocs materials addicionals i la seva construcció i manteniment generen menys impacte ambiental que altres mètodes constructius moderns.
Com es construeix una paret seca?
La tècnica de la paret seca consisteix en l’execució de murs mitjançant l’encavalcament de pedres sense l’ús de morter. La fonamentació es resol habitualment amb pedres de gran mida col·locades directament sobre terreny ferm, garantint l’estabilitat i la distribució de càrregues.
El parament presenta una lleugera inclinació cap a l’interior (talús) per augmentar-ne l’estabilitat. Les pedres es disposen amb entrelligat horitzontal, evitant juntes verticals contínues, i s’utilitza ripió (pedretes petites) per a l’ompliment intern i per millorar l’encaix.
El sistema afavoreix el drenatge natural i evita la pressió hidràulica interna.
El manteniment és senzill i es limita a la recol·locació de peces desplaçades per erosió o moviments puntuals.
Coneixes altres exemples de construcció en sec de pedra? Més enllà dels que nosaltres coneixem propis de l’arc mediterrani?
1. Murs de contenció agrícoles i bancals — terrasses per cultiu i control de l’erosió
Mediterrani occidental i oriental: Mallorca i la Serra de Tramuntana (Espanya), Cinque Terre i la costa amalfitana (Itàlia), Creta i les Cíclades (Grècia), Provença (França).
2. Cabanyes i barraques de pedra seca — refugis i emmagatzematge rural
Bories a la Provença (França), trulli a la Pulla (Itàlia), barraques i casetes de volta a Catalunya, València i Aragó (Espanya), bothies a Escòcia i Gal·les.
3. Tancaments i murs de separació de parcel·les — delimitació de finques i contenir bestiar
Zones rurals d’Anglaterra (Yorkshire, Cotswolds), Escòcia, Irlanda (Burren, comtat de Clare) i algunes regions de Nova Anglaterra (Estats Units).
4. Construccions funeràries o rituals — monuments prehistòrics i simbòlics
Dolmens i menhirs a Bretanya (França), Galícia i Andalusia (Espanya), Irlanda (Newgrange), Escandinàvia; cairns a Escòcia, Irlanda, Canadà i Islàndia.
5. Arquitectura defensiva primitiva — torres i habitatges fortificats
Nuraghes a Sardenya (Itàlia) i brochs i duns a les Terres Altes i illes del nord d’Escòcia.